cafè matiner

Són les nou del matí. En un bar d'un carrer cèntric de Sant Cugat hi ha enrenou de plats i culleretes, aromes forners i el brugir de la llet escalfant-se. La calor dels cafès i les pàgines dels diaris en moviment contrasten amb algunes mirades quietes, absortes.
Entra una dona, suposo que de Rumania, i li demana a la cambrera: "un café porfavor?" ensenyant-li un got de plàstic verd que duu entre les mans fredes.
-No, hoy no!- li respon amb despit i aire de salvavides.
I mentre la dona surt del local, per anar a agenollar-se, a canvi d'unes monedes, a l'acera d'enfront, la cambrera prossegueix:
- Es que hay que ver, que poca vergüenza!- comenta, teòricament, a la seva companya, a dos metres d'ella, però amb veu ostensiblement alta de manera que tots els que erem a la barra ho sentíssim. - les das una vez y ya los tienes cada día para que les des café! Y claro olvidate de que te paguen! - continua amb rialleta magnànima i mirant de reüll, buscant interlocutors entre el personal que la escoltem. Dos o tres han somrigut, sense deixar de mirar el diari, però assentint interiorment. Altres tres assenteixen exteriorment, amb un lleuger balanceix de cap, que està entrer un "si, quina gran veritat" i un "quina poca vergonya! demanar un café...!". Tres més ens ho mirem, sense afirmar ni negar, simplement observant.
- Sólo falta que me mande el hijo ahora!- continua la speakcorner de la cambrera tot rient amb la companya.
-Es verdad. Ja ja; el hijo y después el marido y el primo y la abuela!! ja ja ja - afeixeix una clienta, una dona massas rossa, de pell tibada i ulls pintats. És una de les que abans brandava el cap, que pren un café amb llet acompanyada d'una nena d'uns 7 anys, uniformada d'escola isabelita i que menja croissant.
Al veure la mare rient amb la speaker complice, la filla pregunta:
- Que passa mamà?
- Res filla (accent de les Corts cap amunt) que ha vingut aquesta dona a demanar café, però sense pagar! - riu la mare, i ho explica amb certa teatralitat, intentant encomanar la gràcia de la ocurrència a la filla. - I segur que després vindrà el seu fill, o el marit, o l'àvia, ja ja, vindran tots, ja ja!
La filla la mira, impassible, tranquila, com esperant que passi quelcom més per trobar-hi la gràcia.
- Ho entens filla? - la mare ja no riu tant tot i que manté el somriure, que interroga a la filla cercant complicitat.
La filla la mira, sembla que no enten la gràcia... mira el croissant... i es torna a girar de cara a la barra per fer un altre mos a l'esmorzar.
La mare somriu, però no tant, la mira... mira el café amb llet... i es torna a girar de cara a la barra per xarrupar un altre glop.
I continúa el soroll de culleretes, la llet escalfant-se, la cambrera servint ja altres café, noves pàgines del diari són fullejades, desapareixen els somriures, tornen les mirades... la rumana agenollada a l'altre acera...