Y si che!
L'Agus i el Jordi
carregats i somrients
esperant un vol que no existia
una avió que mai s'alçaria
una companyia que ha fet fallida!
Y si che!
como dos boludos
preguntando por las ventanillas
de una "empresa" entre comillas
que quebró y se fugó
y allí plantados nos dejó!
Y si che!
Lloyd Aereo Boliviano... les dice algo?
Mejor no! porqué ya no dice nada...
Quina broma!
desde Argentina, saluti.
domingo, 29 de abril de 2007
martes, 17 de abril de 2007
Reflexions d'última hora
Demà marxem.
La motxilla encara està buida i no sé per on començar.
Tantes coses desordenades al cap i a l'estòmac.
L'Agus amb mal de panxa
i la habichuela o passatger comença a donar patades.
Ens hem despedit de quasi tothom, com sempre...
però les abraçades i les mirades han estat més llargues...
Sento nervis, mandra, emoció...
Però estem tranquils; coneixem on anem i al que anem...
i perquè sento que també estem un xic agitats?...
deu ser pel canvi horari, que ens hi anticipem?
o potser és un viatge diferent...
marxem sent uns i tornarem sent uns altres...
o els mateixos, però amb un fill o filla enbraços.
Potser és això
La sensació de marxar d'un lloc,
el lloc on sempre hem estat fills,
per tornar al mateix lloc on per sempre serem pares...
aquí i arreu.
La motxilla encara està buida i no sé per on començar.
Tantes coses desordenades al cap i a l'estòmac.
L'Agus amb mal de panxa
i la habichuela o passatger comença a donar patades.
Ens hem despedit de quasi tothom, com sempre...
però les abraçades i les mirades han estat més llargues...
Sento nervis, mandra, emoció...
Però estem tranquils; coneixem on anem i al que anem...
i perquè sento que també estem un xic agitats?...
deu ser pel canvi horari, que ens hi anticipem?
o potser és un viatge diferent...
marxem sent uns i tornarem sent uns altres...
o els mateixos, però amb un fill o filla enbraços.
Potser és això
La sensació de marxar d'un lloc,
el lloc on sempre hem estat fills,
per tornar al mateix lloc on per sempre serem pares...
aquí i arreu.
Sagrades famílies
Mare
jueves, 12 de abril de 2007
cafè matiner
Són les nou del matí. En un bar d'un carrer cèntric de Sant Cugat hi ha enrenou de plats i culleretes, aromes forners i el brugir de la llet escalfant-se. La calor dels cafès i les pàgines dels diaris en moviment contrasten amb algunes mirades quietes, absortes.
Entra una dona, suposo que de Rumania, i li demana a la cambrera: "un café porfavor?" ensenyant-li un got de plàstic verd que duu entre les mans fredes.
-No, hoy no!- li respon amb despit i aire de salvavides.
I mentre la dona surt del local, per anar a agenollar-se, a canvi d'unes monedes, a l'acera d'enfront, la cambrera prossegueix:
- Es que hay que ver, que poca vergüenza!- comenta, teòricament, a la seva companya, a dos metres d'ella, però amb veu ostensiblement alta de manera que tots els que erem a la barra ho sentíssim. - les das una vez y ya los tienes cada día para que les des café! Y claro olvidate de que te paguen! - continua amb rialleta magnànima i mirant de reüll, buscant interlocutors entre el personal que la escoltem. Dos o tres han somrigut, sense deixar de mirar el diari, però assentint interiorment. Altres tres assenteixen exteriorment, amb un lleuger balanceix de cap, que està entrer un "si, quina gran veritat" i un "quina poca vergonya! demanar un café...!". Tres més ens ho mirem, sense afirmar ni negar, simplement observant.
- Sólo falta que me mande el hijo ahora!- continua la speakcorner de la cambrera tot rient amb la companya.
-Es verdad. Ja ja; el hijo y después el marido y el primo y la abuela!! ja ja ja - afeixeix una clienta, una dona massas rossa, de pell tibada i ulls pintats. És una de les que abans brandava el cap, que pren un café amb llet acompanyada d'una nena d'uns 7 anys, uniformada d'escola isabelita i que menja croissant.
Al veure la mare rient amb la speaker complice, la filla pregunta:
- Que passa mamà?
- Res filla (accent de les Corts cap amunt) que ha vingut aquesta dona a demanar café, però sense pagar! - riu la mare, i ho explica amb certa teatralitat, intentant encomanar la gràcia de la ocurrència a la filla. - I segur que després vindrà el seu fill, o el marit, o l'àvia, ja ja, vindran tots, ja ja!
La filla la mira, impassible, tranquila, com esperant que passi quelcom més per trobar-hi la gràcia.
- Ho entens filla? - la mare ja no riu tant tot i que manté el somriure, que interroga a la filla cercant complicitat.
La filla la mira, sembla que no enten la gràcia... mira el croissant... i es torna a girar de cara a la barra per fer un altre mos a l'esmorzar.
La mare somriu, però no tant, la mira... mira el café amb llet... i es torna a girar de cara a la barra per xarrupar un altre glop.
I continúa el soroll de culleretes, la llet escalfant-se, la cambrera servint ja altres café, noves pàgines del diari són fullejades, desapareixen els somriures, tornen les mirades... la rumana agenollada a l'altre acera...
Entra una dona, suposo que de Rumania, i li demana a la cambrera: "un café porfavor?" ensenyant-li un got de plàstic verd que duu entre les mans fredes.
-No, hoy no!- li respon amb despit i aire de salvavides.
I mentre la dona surt del local, per anar a agenollar-se, a canvi d'unes monedes, a l'acera d'enfront, la cambrera prossegueix:
- Es que hay que ver, que poca vergüenza!- comenta, teòricament, a la seva companya, a dos metres d'ella, però amb veu ostensiblement alta de manera que tots els que erem a la barra ho sentíssim. - les das una vez y ya los tienes cada día para que les des café! Y claro olvidate de que te paguen! - continua amb rialleta magnànima i mirant de reüll, buscant interlocutors entre el personal que la escoltem. Dos o tres han somrigut, sense deixar de mirar el diari, però assentint interiorment. Altres tres assenteixen exteriorment, amb un lleuger balanceix de cap, que està entrer un "si, quina gran veritat" i un "quina poca vergonya! demanar un café...!". Tres més ens ho mirem, sense afirmar ni negar, simplement observant.
- Sólo falta que me mande el hijo ahora!- continua la speakcorner de la cambrera tot rient amb la companya.
-Es verdad. Ja ja; el hijo y después el marido y el primo y la abuela!! ja ja ja - afeixeix una clienta, una dona massas rossa, de pell tibada i ulls pintats. És una de les que abans brandava el cap, que pren un café amb llet acompanyada d'una nena d'uns 7 anys, uniformada d'escola isabelita i que menja croissant.
Al veure la mare rient amb la speaker complice, la filla pregunta:
- Que passa mamà?
- Res filla (accent de les Corts cap amunt) que ha vingut aquesta dona a demanar café, però sense pagar! - riu la mare, i ho explica amb certa teatralitat, intentant encomanar la gràcia de la ocurrència a la filla. - I segur que després vindrà el seu fill, o el marit, o l'àvia, ja ja, vindran tots, ja ja!
La filla la mira, impassible, tranquila, com esperant que passi quelcom més per trobar-hi la gràcia.
- Ho entens filla? - la mare ja no riu tant tot i que manté el somriure, que interroga a la filla cercant complicitat.
La filla la mira, sembla que no enten la gràcia... mira el croissant... i es torna a girar de cara a la barra per fer un altre mos a l'esmorzar.
La mare somriu, però no tant, la mira... mira el café amb llet... i es torna a girar de cara a la barra per xarrupar un altre glop.
I continúa el soroll de culleretes, la llet escalfant-se, la cambrera servint ja altres café, noves pàgines del diari són fullejades, desapareixen els somriures, tornen les mirades... la rumana agenollada a l'altre acera...
viernes, 6 de abril de 2007
naturalesa morta?
nàufrags
L'infinito
¡Por si pican!
Hivern
Pared seca
Textures
Mimetismes
Medusses
Suscribirse a:
Entradas (Atom)